PORRERA

US CONVIDEM A FER LA SANTA PORRERA DE L'ÚLTIM PARTIT BARÇIL DE TEMPORADA.

ENDAVANT!!

QUI GUANI... QUÈ? TAMBÉ VOLEM PROPOSTES!!

rosa

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,

pintada de vermell i de neguit;

Catalunya és el nom d'aquesta rosa,

i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes

i ell se l'estima fins qui sap a on,

i amb ella té més sang a dins les venes

per plantar cara a tots els dracs del món.

(Josep M. de Sagarra)

flamenco hoy

flamenco hoy és l'espectacle de carlos saura que es representarà al barcelona teatre musical fins al 2 de maig. i encara ara només puc exclamar: "oh, oh, oh... i oh!" (que seria l'equivalent a l'ole més castís). quina manera de flipar! dos hores que es fan curtíssimes. sevillanes, tango, buleries, saeta, rumba, fandango... fins i tot una guajira, un pasdoble i incursions brillants de jazz. i a mi, que encara no sé identificar del tot a l'escenari aquests tecnicismes (bé, tret de les sevillanes), tot això m'arriba en forma de poesia, atmosfera andalusina, passió, lament, ràbia, entranya, festa, picardia, elegància i perfecció... ART, en definitiva i en majúscules. i com van demostrar els bailaors i bailaores principals de l'obra, no cal tenir un nom famós ni un cos escultural per fer coses espectaculars. quan dic "famós" ho dic per mi, i pel públic poc versat en aquest món (segur que noms com pastora galván, antonio rey o nani paños sonen molt dins del mundillo). és un espectacle rodó, tant pel ball com per la música (impecables el guitarrista, "ole, antonio!", i el piano, chano domínguez, aquest sí que sona), el cante, l'escenografia i el ritme global.

(text prestat per psg, gràcies!)

felicidades, esther! felicidades, aroita!

ja ha passat un any des d'aquell "felicidades, aroita!" que va durar com 6 mesos.
un any més tard (i amb retard, sorry, esther!) tornem amb les felicitacions canyeres!
felicitats a les 2!!!!

Ja som doctorades!

Volguts i volgudes blogueiros blogueires,

Meli i Clari després d'uns quants anys ja són doctorades!

El noi de la biblioteca de geografia i historia (per cert, era en Rossend, no?) ja no li preguntarà a la Clari: Que ets de doctorat? I a la Clari no se li caurà el moquet i dirà: Com, com? Sinó que somriurà i dirà: No! Jo ja sóc doctorada!! Igual que sa Meli, també doctorada, ja de pas.

Les aventures de Meli i Clari continuen, anècdotes i històries amb moltes missions per cumplir amb el bé i estar al costat dels més necessitats! Endavant equip!

Canten con nosotros!

Gaudeamus igitur, iuvenes dum sumus. (bis) Post iucundam iuventutem, post molestam senectutem, nos habebit humus.
Ubi sunt qui ante nos in mundo fuere? Vadite ad superos, transite ad inferos, ubi iam fuere.
Vivat Academia, vivant professores. Vivat membrum quodlibet, vivant membra quaelibet, semper sint in flore.
Vita nostra brevis est, breve finietur. Venit mors velociter, rapit nos atrociter, nemini parcetur.
Vivat nostra societas! Vivant studiosi! Crescat una veritas, floreat fraternitas, patriae prosperitas.
Vivat et Republica, et qui illam regit. Vivat nostra civitas, Maecenatum charitas, quae nos hic protegit.
Pereat tristitia, pereant osores. Pereat diabolus, quivis antiburschius, atque irrisores.
Alma Mater floreat quae nos educavit, caros et conmilitones dissitas in regiones sparsos congregavit.

ET FOTRÉ UNA CARA NOVA!

Hola blogueiros i blogueires!

La primavera és arribada i així nova cara al blog.

Esperem que us agradi!!

Per celebrar la primavera i que queda menys per les vacances d'estiu proposem un pulpito fellinini, o dit amb el dialecte fellinil, un pulpitti!! 

La qüestió seria fer sessió fellinil i sessió pulpil!

Qui s'apunta a sa festa? Salut i peles!

han acabat les vacances :(

PORRA MADRIDIL-BARCIL

APOSTEU I UN RESULTAT ENDEVINAREU!!

VISCA LA PORRA PORRERA!!!

reivindiació (1)

després del cafè deliciciós que ens ha preparat la meli (gràcies, meli!) toca entrada reivindicativa.

estic molt enfadada amb la gent mal anomenada "d'esquerres", amb la gent que s'autopenja aquesta etiqueta perquè fa "cool", la gent que va a veure pelis en v.o. però que et mira de reüll per estudiar idiomes, la gent antiglobalització i anticapitalisme però que té la coca-cola al costat del cocodril, la gent que fa apologia de l'austeritat però que porta un iphone enganxat a l'orella, la gent que mostra la seva tolerància a col·lectius minoritaris (tot i que això de "minoritaris" està per veure) però que són els primers a fer-ne bromes sarcàstiques, la gent que critica les despeses "poc correctes" de la societat però són els primers a utilitzar diners públics en benefici propi i personal.

a tots vosaltres, aneu a prendre pel sac.

d'altra banda, aprofito aquesta entrada per defensar una professional de cap a peus com mònica terribas. tot i que aquesta dona, DONA, amb majúscules, mereix una entrada específica. visca la terribles!

Fem un cafè?

Demà dia de Sant Dijous

M&M's i les Berlinenes van a fer un cafè amb tota aquesta colla.

Farem de crítics de teatre com el profe que van tenir MeliClari a Escenografia...

20.55 h (sí, amb el temps just, per variar): entrem a la cafetera! està clar que la nespresso patrocina aquesta obra perquè l'escenografia era una nespresso gegant. els actors i les actrius, les càpsules. anava així, oi?

divendres al matí, la meli em demana que faci jo la crítica perquè ella no pot: és clar, es va adormir, com la berlinena gran, que també va descansar una mica ;)

en canvi, el markete i la clari estaven amb els ulls morats de la son però van aconseguir no adormir-se!

fet aquest parèntesti, que no pot faltar a caaaaaaaaaap bona crítica teatral, seguim.

l'escenografia molava, la nespresso s'ho va currar. la càpsula més amarga (seria del nivell 10 de càpsules) era el sr. marzio, un peça. el sr. marzio era un liante, d'aquells que forma part de la teva colla i li enganxes un xiclet a la cadira.

l'eugenio era una mica el nobita de la colla. un pringaaaat... i és clar, no m'estranya, perquè el personatge el feia l'arquillué, un tio que no suporto. el nobita és un calçaces i va tot el dia enganxat als pantalons del pandolfo (el gargamel) i el flaminio, que tot i que pel nom sembli un fleuma, no, és un fantasma embustero que es fa passar per comte quan en el fons és un pobre desgraciat que va deixar a la seva dona, una paranoica que el busca per tot itàlia, la bassas, la peregrina (la plàcida, que de "plàcida" no en té massa perquè pateix més, la pobra...).

el ridolfo ve a ser el doraemon. és simpaticot, però cansa una mica el rotllo moralista que porta a dins. quan més el tractes, més ganes tens de fer el gamberro i passar de la gent. és com un llibre d'ètica però en persona. com el doraemon, ha nascut per fer el bé i protegir el nobita (sí, sí! l'arquillué!) i li va solucionant la vida. és un home honrat, això sí, però una mica pastelón, el pobre.

hi ha la dona del nobita, que és una mica paranoica, també. per no dir que tonta perduda. perquè amb el marit que té, seguint anant-li al darrere... n'hi ha per treure-la de l'obra i dir-li "doncs ara no actues, per tonta!".

també hi ha una ballarina que sembla una dona alegra però al final també és honrada i té un desengany amb el comte leandro, que no era comte ni leandro, sinó pobre i flaminio (el flaminio, el fantasma de qui hem parlat al començament).

i, finalment, l'òscar al millor actor, al millor personatge, al més simpàtic, al més ditxaratxero, al més saltimanqui... el trappola!!! sembla que li diguin cràpula però no, és trappola. i és un noiet simpàtic, servicial, una mica liante però un tros de pa. i és el criat del doraemon. potser el duïa dins la panxa?!?! això no va sortir.

al final, tant cafè per a res: no ens van convidar ni a una sola tasseta de cafè.

van sobrar 45 minuts d'obra però vaja. ah, sí, no hi ha gaires alts i baixos ni massa emocions. però bé, goldoni tampoc va ser el guionista de "la riera", de manera que, a la seva època, suposo que era el flotats el moment! :)

RISTU I MELI PEDRERILS

Atenció colla blogueira: quest és un avís no per fer pulpito ni festa infantil... sinó perquè tota l'esfera blocaire estigui al tanto pel divendres dia 26 de febraio... 

En aquesta data tan senyalada se celebrarà el retrobament Ristu-Meli-Pedrerils després de gairebé 2 anys d'absència meliana pedreril. 

Proposeu doncs quines festes podrien fer Meli i Ristu en el terrat Pedreril!!! Evidentment la Clari és la convidada d'honor.

F

felicitats!!!!

Oh! qui fa anys?

Oh! Que és el meu aniversari?

Qui em vol regalar caramels?

Vaig a buscar el meu tricicle i seguiré pedalant!

PER MOLTS ANYS PATRÍCIA

de part del Som de Doctorat.

A DORMIR AVIAT

Des del som de doctorat us desitgem una gran nit de reis i un meravellós dia de Ses Majestats que us portin tot el què els hi heu demanat!

Fèlix, aquest any.. ni carbó cabró!!!!

BON ANY

El Som de Doctorat desitja a tota la colla blogaire un bon any 10!!

Aquests són els nostres 10 desitjos:

1. fer més festes blogueires

2. equip M&M's guanyar alguna partida al trivial

3. un brownie claril amb cara i ulls

4. més participació blogueira

5. menys explotació al taller clandestí

6. menys enfadus ristils

7. menys púrria al tren de tornada de matarón

8. aconseguir nous blocaires i adhesions

9. .................... (espai pq comenteu valtrus els valtrus desitjos).

10. conèixer en winnie the pooooooooooo!

Bones Festes

crònica d'una festa infantil

12 de juny, 17 h, a cal m&m's, al comtat de matarón...

arriben els convidats i convidades (els puntuals, és clar, ehem...) morts de gana i, no amb un pa sota el braç, sinó amb pastissos sota el braç!

neules, plantes de nadal, pastís de xoco i coco i un brownie excel·lent s'uneixen al pastís de reis mags i de formatge d'estel fugaç i volador que m&m's tenen al seu marbre, juntament amb el pa amb nocillaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!!

després d'acreditar-nos tots i totes adequadament, "m" marquete ens fa una visita guiada pel pis. els convidats i convidades fan fotos imaginàries del pis i "m" meli es fa passar, també, per una turista més (però jo et vaig identificar! tu allò ja ho coneixies, oi...?!?!).

l'única convidada que portava el salat va arribar un segon més tard. la resta de convidats i convidades frisaven per la seva arribada, sobretot m&m's, perquè estàvem a punt de menjar-nos la seva taula ;)

i, finalment, els equips! llimu+m&m's, crisitaina+manolé (des d'aquí, els meus millors desitjos per a la teva recuperació, manolé) i ristu+clari encapçalen aquesta partida tan emocionant, tan equitativa, tan disputada... vam aprendre que killy va de pontevedra a japón passant per àustria i que concha velasco i isabel II gairebé es coneixen ;)

una tarda, sens dubte, d'allò més agradable i acollidora... gràcies, amfitrió, amfitriona, m&m's!

ANIVERSARI CRISTINIL, ANIVERSARI RISTIL

RISTUT I CRISITAINA

FESTA INFANTIL, UN ANY MÉS TARD

AVÍS a tota la colla blogueira que el desembre tindrà lloc la bentrobada festa infantil un any més tard.

Aprofiteu per proposar dates, la proposta de M&M és: dissabte 12 de desembre

Si no hi són totes les vostres presències i persones, la festa infantil un any més tard... no podrà tenir encontre...  el repte és aconseguir la presència condicional dels amants de vilafrankins!

té vergonya en fèlix?

30 minuts (TV3, 21.55 h) tracta aquesta nit el cas del Palau de la Música, quatre mesos després de l'inici de l'escàndol. Un equip del programa, a través de testimonis, ha reconstruït la doble vida de Fèlix Millet i ha intentat respondre la pregunta del milió: com és possible que Millet enganyés tanta gent durant tant de temps?

NO US HO PERDEU! EL SOM DE DOCTORAT, SEMPRE DESTRIPANT L'ACTUALITAT! EN CONTRA DE TOTS ELS CORRUPTES QUE ENS ROBEN ELS DINERS.

maillolito el chocolatero

HOLA A TOTS BLOGUEROS I BLOGUERES

AVUI ES EL GRAN DIA DEL BALL 

MAILLOLITO EL CHOCOLATERO!!!

La monitora encriptada ens farà la visita i el ball típic del Maillotilo el Chocolatero, dps amb tots els animals dissecats farem cap a la xocolata desfeta pallaresera (de Pallaresa, o onta volgueu!)

Per a més informació: tots a les 18h a can pedrot de gràcia, pis principal porta principal, sa cantonada.

saludus

Dime con quién vas y te diré hasta dónde llegarás

En su impactante libro Mal de alturas, el alpinista y escritor Jon Krakauer explica la importancia de elegir bien a los compañeros de cuerda antes de una ascensión, ya que el temor o irresponsabilidad de uno de ellos puede arrastrar al resto hacia el abismo.

Algo parecido sucede con los acompañantes que nos procuramos para la gran aventura de la vida. No podemos elegir a nuestra familia, pero sí a los miembros de una expedición personal que estará llena de sorpresas y riesgos. Más allá del propio talento y ambición, nuestro éxito o fracaso dependerá en buena parte de las personas a las que nos atemos.

Reformulando el dicho popular “Dime con quién vas y te diré quién eres”, se puede afirmar: “Dime con quién vas y te diré hasta dónde llegarás”, ya que nuestro círculo de amistades y colaboradores puede impulsar nuestros proyectos de vida o bien suponer un freno. Así como los amigos empáticos y entusiastas nos pueden salvar de un naufragio personal, rodeados de personas tóxicas bloquea nuestra energía creativa y nos contagia su mismo estado de ánimo negativo.


LOS VAMPIROS ENERGÉTICOS


Todo el mundo sabe que existen, pero no siempre les concedemos la importancia que tienen en nuestro pulso emocional.

Este tipo de vampiros no pueblan la noche, sino las mañanas grises de la oficina, o los domingos por la tarde. No chupan nuestra sangre, pero sí las ilusiones que se encargan hábilmente de desactivar. Y ni siquiera son conscientes de ello, ya que creen sinceramente que nos están ayudando.

Podemos definir al vampiro energético como aquella persona en la que dominan los estados mentales negativos, a los que, sin darse cuenta, trata de arrastrar a los demás. Algunas pistas para desenmascararlos:

a) Son personas muy solícitas y de entrada extremadamente amables. Ante cualquier adversidad, serán los primeros en llamar para interesarse por nuestros problemas, aunque luego es raro que los escuchen.

b) A la primera ocasión exponen su drama personal, que monopolizará la conversación durante el contacto.

c) Si les contamos cualquier proyecto ilusionante, expondrán argumentos para que no lo llevemos a cabo, ya que el vampiro energético se compara constantemente con los demás y no quiere que su víctima le aventaje en ningún ámbito.

d) Tienden a censurar y culpar a personas de su entorno inmediato, actitud que muy probablemente tienen con nosotros mismos cuando frecuentan otras compañías.

e) Aunque no contactemos nunca con ellos, no se darán por aludidos e insistirán en fijar nuevas citas, ya que se mueven en un círculo social reducido.

f) El signo más universal de que hemos estado con un vampiro energético: Un vez concluido el contacto, nos sentimos enormemente fatigados y con el ánimo bajo.


CUANDO LA AMISTAD ES LA GUERRA...

En su novela Antichrista –con excelente traducció de Sergí Pàmies- Amelie Nothomb retrata un tipo de relación desigual y destructiva que suele abundar en la adolescencia, cuando necesitamos mitos cercanos en los que inspirarnos.
Narra la historia de Blanche, una solitaria y tímida estudiante de filosofía que es “adoptada” por la deslumbrante Christa, que despliega a su paso poderosas armas de seducción. La ventaja de esta segunda sobre la primera hará que Blanche sea víctima de todo tipo de abusos y humillaciones por parte de ella hasta que finalmente decide rebelarse. Entonces, lo que había sido prácticamente una relación amorosa se convierte en una guerra terrorífica entre ambas.

A un nivel más sutil, según James Redfield, en todas las amistades insanas hay una guerra encubierta por apoderarse de la energía del otro. El autor del best seller Las nueve revelaciones hace una clasificación en cuatro tipos de personalidad, cada una con su estrategia:

1. El intimidador. Nos hace sentir inseguros o incómodos ante su presencia. Dice y hace cosas que indican que en cualquier momento puede sucumbir a un ataque de rabia o de violencia. De este modo capta nuestra atención y nos atrae –por miedo- hacia su punto de vista.
          Antídoto: Ante este perfil, la única salida es eludir el contacto, ya que a corto o medio plazo, se convertirá en una relación destructiva.

2. El interrogador. Se vale de la crítica para socavar nustra autoestima. Manipulador nato, trata de obtener el máximo de información para hallar una brecha por la que hacernos sentir inseguros. Censura nuestro modo de trabajar o de vivir en pareja para demostrar jerarquía sobre nosotros.
          Antídoto: Una forma de neutralizarlo es explicarle claramente que nos hiere su actitud, con lo que su estrategia subterránea quedará al descubierto. Entonces surgirá la oportunidad de un auténtico diálogo.

3. El distante. En una fiesta, se apartará del grupo para hacerse notar, pudiendo adoptar un aire melancólico o malhumorado. Su estrategia es hacer que nos acerquemos para capturar nuestra atención, a menudo jugando con el sentimiento de culpa, ya que nos hace temer que hemos cometido alguna indelicadeza o hemos sido injustos con él.
          Antídoto: No debemos ceder a su juego. Si no expresa claramente lo que le pasa, lo mejor es dejarlo de lado. Sólo así lograremos arrancarlo de sus posiciones y que se comporte con normalidad.

4. El “pobre de mi”. Su estrategia es el victimismo. Como no tiene fuerza suficiente para competir directamente por la atención, trata de ganar nuestra simpatía a través de lamentos y manipulaciones. De ese modo se sitúa en el centro y nos arrastra hacia su tragedia.
          Antídoto: Podemos romper su discurso introduciendo nuevos temas de conversación donde no sea el centro del drama. El humor también es un arma efectiva para desactivar su estrategia.


LA COMPASIÓN BIEN ENTENDIDA...

Si me preguntan por qué lo quería, no podría decir más que esto: porque él era él, porque yo era yo y porque él y yo éramos nosotros. (Montaigne)

Hasta aquí hemos hablado de los malos “compañeros de cuerda”, aquellos que os roban energía en lugar de ser una inspiración para nuestro día a día.

En el polo opuesto de las relaciones tóxicas tenemos las amistades que se sustentan en la admiración mutua, la igualdad y la complicidad. También en la compasión tal como es entendida en el budismo: la capacidad de ponernos al servicio de los demás para infundir ánimo en tiempos de dificultad. La siguiente historia anónima ilustra muy bien esta actitud:

Dos hombres, ambos muy enfermos, ocupaban la misma habitación de un hospital. A uno se le permitía sentarse en su cama cada tarde, durante una hora, para ayudarle a drenar el líquido de sus pulmones. Su cama daba a la única ventana de la habitación. El otro hombre tenía que estar todo el tiempo boca arriba.

Los dos charlaban durante horas. Hablaban de sus esposas y sus familias, de sus hogares, del trabajo de estancia en el servicio militar, de los lugares donde habían estado de vacaciones. Y cada tarde, cuando el hombre de la cama junto a la ventana podía sentarse, pasaba tiempo describiendo a su vecino todas las cosas que podía ver desde ella.

El hombre de la otra cama deseaba ardientemente que llegaran esas horas en que su mundo se ensanchaba y cobraba vida con noticias del mundo exterior. Por su compañero sabía que la ventana daba a un parque con un precioso lago. Patos y cisnes jugaban en el agua, mientras los niños echaban a volar sus cometas. Los jóvenes enamorados paseaban de la mano entre flores de todos los colores. Grandes árboles adornaban el paisaje, y se podía ver en la distancia el bello perfil de la ciudad.

Mientras el hombre describía todo esto con exquisito detalle, el del otro lado de la habitación cerrada los ojos e imaginaba la idílica escena. Una tarde calurosa, el hombre de la ventana describió un desfile que estaba pasando. Aunque el otro no podía oír a la banda, podía verlo, con los ojos de su mente, exactamente como lo describía su compañero.

Pasaron días y semanas. Una mañana la enfermera de día entró con el agua para bañarles y encontró el cuerpo sin vida del hombre de la ventana, que había muerto plácidamente mientras dormía. Apesadumbrada, llamó a los ayudantes del hospital para que se llevaran el cuerpo.

Cuando lo consideró apropiado, el otro enfermo pidió ser trasladado a la cama al lado de la ventana. La enfermera lo cambió encantada y, tras asegurarse de que estaba cómodo, salió de la habitación. Lentamente, y con dificultad, el hombre se irguió sobre el codo, para lanzar su primera mirada al mundo exterior; por fin tendría la alegría de verlo por él mismo. Se esforzó para girarse despacio y mirar por la ventana al lado de la cama… y se encontró con una pared blanca.

El hombre preguntó a la enfermera por qué su compañero muerto le había descrito cosas tan maravillosas a través de aquella ventana. La enfermera le reveló que el hombre era ciego y que no habría podido ver ni la pared y concluyó: “Quizá sólo quería animarle a usted”.

Esta historia conmovedora demuestra que no hay mayor felicidad que hacer felices a los demás, sea cual sea nuestra situación. Como reza un viejo dicho: el dolor compartido es la mitad de pena, pero la felicidad, cuando se comparte, es doble.

Francesc Miralles