Fem un cafè?

Demà dia de Sant Dijous

M&M's i les Berlinenes van a fer un cafè amb tota aquesta colla.

Farem de crítics de teatre com el profe que van tenir MeliClari a Escenografia...

20.55 h (sí, amb el temps just, per variar): entrem a la cafetera! està clar que la nespresso patrocina aquesta obra perquè l'escenografia era una nespresso gegant. els actors i les actrius, les càpsules. anava així, oi?

divendres al matí, la meli em demana que faci jo la crítica perquè ella no pot: és clar, es va adormir, com la berlinena gran, que també va descansar una mica ;)

en canvi, el markete i la clari estaven amb els ulls morats de la son però van aconseguir no adormir-se!

fet aquest parèntesti, que no pot faltar a caaaaaaaaaap bona crítica teatral, seguim.

l'escenografia molava, la nespresso s'ho va currar. la càpsula més amarga (seria del nivell 10 de càpsules) era el sr. marzio, un peça. el sr. marzio era un liante, d'aquells que forma part de la teva colla i li enganxes un xiclet a la cadira.

l'eugenio era una mica el nobita de la colla. un pringaaaat... i és clar, no m'estranya, perquè el personatge el feia l'arquillué, un tio que no suporto. el nobita és un calçaces i va tot el dia enganxat als pantalons del pandolfo (el gargamel) i el flaminio, que tot i que pel nom sembli un fleuma, no, és un fantasma embustero que es fa passar per comte quan en el fons és un pobre desgraciat que va deixar a la seva dona, una paranoica que el busca per tot itàlia, la bassas, la peregrina (la plàcida, que de "plàcida" no en té massa perquè pateix més, la pobra...).

el ridolfo ve a ser el doraemon. és simpaticot, però cansa una mica el rotllo moralista que porta a dins. quan més el tractes, més ganes tens de fer el gamberro i passar de la gent. és com un llibre d'ètica però en persona. com el doraemon, ha nascut per fer el bé i protegir el nobita (sí, sí! l'arquillué!) i li va solucionant la vida. és un home honrat, això sí, però una mica pastelón, el pobre.

hi ha la dona del nobita, que és una mica paranoica, també. per no dir que tonta perduda. perquè amb el marit que té, seguint anant-li al darrere... n'hi ha per treure-la de l'obra i dir-li "doncs ara no actues, per tonta!".

també hi ha una ballarina que sembla una dona alegra però al final també és honrada i té un desengany amb el comte leandro, que no era comte ni leandro, sinó pobre i flaminio (el flaminio, el fantasma de qui hem parlat al començament).

i, finalment, l'òscar al millor actor, al millor personatge, al més simpàtic, al més ditxaratxero, al més saltimanqui... el trappola!!! sembla que li diguin cràpula però no, és trappola. i és un noiet simpàtic, servicial, una mica liante però un tros de pa. i és el criat del doraemon. potser el duïa dins la panxa?!?! això no va sortir.

al final, tant cafè per a res: no ens van convidar ni a una sola tasseta de cafè.

van sobrar 45 minuts d'obra però vaja. ah, sí, no hi ha gaires alts i baixos ni massa emocions. però bé, goldoni tampoc va ser el guionista de "la riera", de manera que, a la seva època, suposo que era el flotats el moment! :)